toni sellas .cat

Football is something of a religion in sports-mad Sunderland and the 49,000 seat Stadium of Light could almost be considered its cathedral

És a dir, que per a la gent de Sunderland, el futbol és una mena de religió i la catedral té un nom: Stadium of Light. És el camp del Sunderland FC. Els Black Cats tenen un estadi bonic i impressionant. De fora no promet gran cosa, més enllà de les estructures metàl·liques que el coronen, però per dins és un escenari atractiu, si t’agrada el futbol i especialment si tens interès en la seva dimensió social. Podeu veure-ho en aquesta galeria de la BBC.

La gent de Sunderland viu l’equip amb passió i el seu blanc-i-vermell es veu sovint pel carrer. Al camp, però, són força tranquils si ho comparem amb l’estereotip que tenim dels estadis anglesos. El club, mentrestant, lluita per mantenir-se a la Premier (per cert, que oficialment és la Barcklays Premier League), amb el lideratge del seu tècnic, l’ex-capità del ManU, Roy Keane (es veu que com a entrenador té el mateix caràcter que tenia com a futbolista, uf!). I aquest dissabte hi ha un derbi apassionant a la ciutat veÏna: Newcastle-Sunderland. Només 3 punts separen The Magpies de The Black Cats: les garses contra els gats negres.

Avui ha tornat el sol, a Sunderland. Fa fresca, però. És clar que això deu ser cosa de la meva pell mediterrània, perquè la gent d’aquí… Ahir, mentre jo anava amb tres pisos de roba, hi havia uns nens que jugaven a futbol en un tros de gespa amb màniga curta! Són d’una altra pasta. Es veu que a Londres en tenen un concepte ben pejoratiu, de la gent del nord. A mi em semblen durs, rústecs, però força amables quan hi vas entrant poc a poc.

A Sunderland hi viuen unes 195.000 persones, que arriben a 280.000 amb la seva àrea metropolitana, segons el cens de 2001. No és una ciutat molt gran, però sí força extensa. Si més no, aquesta és la impressió que en tinc des de l’habitació de la residència. Es veuen barriades disseminades arreu, totes fetes a base de casetes arrenglerades, de planta baixa i pis, i totes amb la seva sortida a la part del darrera. A la ciutat deu haver-hi una desena de blocs de pisos alts, com a molt. La resta, tot planer. Ara, el centre és petit i el pots fer caminant amb facilitat. La ciutat s’estén a banda i banda del riu Wear, que li dóna personalitat, i en un tram de costa amb les platges de Roker i Seaburn. És una ciutat en transició, d’un passat basat sobretot en la indústria naval i en l’artesania vidriera, cap a un model basat en noves ofertes d’oci i cultura. El Sunderland Empire, el Sunderland Museum & Winter Gardens i el National Glass Centre són alguns dels seus punts forts, en el context de la regió del North East England.

Vaig arribar a Sunderland fa una setmana. M’havien insistit que m’abrigués, que m’endugués bufanda, gorra, paraigües… Anava preparat per al fred, la pluja i el vent, però noi, no comptava amb la neu. Sí, neu a l’abril. Ahir va nevar tot el dia i aquest matí, quan m’he llevat pensant que ja hauria passat, tot era blanc: els carrers, els jardins, les teulades, tot! He remirat el calendari: 7 d’abril. Es veu que aquest sempre és un mes força mogut, a Anglaterra, però he llegit al diari que no nevava així, a aquestes alçades d’any, des del 1989! Després he mirat el mapa, i resulta que si fem una línia recta des de Sunderland cap a l’est, travessant el Mar del Nord, arribem fins a Copenhaguen, la capital de Dinamarca.

El dia, però, s’ha anat aclarint i al migdia ja he pogut baixar a la universitat sense risc de patinar o de fotre’m alguna clatellada… En només una setmana hem tingut de tot, pel que fa al temps: sol, calor, fred, pluja, calamarsa i neu. Què més vols? Sort que les distàncies són curtes i que el metro/ferrocarril no fa com la Renfe, que quan plou una mica ja hi som. En fi, que quan torni haurem d’anar a passejar una estona pel Port-Bo, per recuperar el sol i el Mediterrani. No sé si en som prou conscients de la sort que tenim de viure on vivim…

Avui és el meu tercer dia a Sunderland i em sembla que ja puc dir que estic situat. No ha sigut gens difícil, de fet, perquè és una ciutat que amb quatre estacions de metro en fas prou per anar de de banda a banda del centre i que et permet recórrer el nucli històric a peu tranquil·lament (mapa, amb ubicació dels punts principals). Vaig arribar dilluns a quarts de deu del matí a l’aeroport de Newcastle. Dues hores i vint minuts de vol des de Girona, que em vaig passar dormint (la nit havia sigut una mica moguda amb els nens…). De Newcastle a Sunderland, una hora en metro. Bé, en diuen metro, però és una mena de Ferrocarrils de la Generalitat, però en vell. Un viatge força agradable, amb paisatges plans i verds, bestiar pasturant, passant per Newcastle i arribant a Sunderland en un darrer tram prop del mar (la zona, a Google maps).

Un cop aquí, vaig arribar-me fins a la residència on visc, Clanny House (aquí, amb visita virtual inclosa), situada entre dos barris dels afores, Millfield i Pallion. És una bona ubicació, prou lluny del centre com per tenir una personalitat diferent però a només uns minuts en metro. La residència és un complex de blocs de pisos, però d’un estil ben diferent al de les construccions que veiem per casa nostra. Estic en un bloc amb quatre plantes, dues habitacions i un bany per pis, vuit persones en total i cuina comunitària. De fet, però, estic pràcticament sol, perquè els estudiants són de vacances de primavera. Per ara només hi he coincidit amb un noi de Nigèria, en Kissi (no sé si ho escric bé), que estudia Business Management. És al darrer curs i té previst tornar al seu país quan acabi.

Ahir ja vaig cuinar. M’havien recomanat anar a comprar al súper i tenia localitzats un Tesco i un Aldi. Aquest segon em queda més a prop del pis (bé, estudi), però per a la compra grossa he anat al Tesco, que surt molt bé de preu, sobretot si compres la seva marca. Esmorzo i sopo a la residència i dino a la universitat. Avui, una sopa, un arròs blanc amb salsa de tomata, pa i aigua, 2,65 lliures (uns 3,5 €), està molt bé. Ara ja torno a ser a la biblioteca. Durant el matí he començat a buidar bibliografia i ara faig un cop d’ull als journals. N’he trobat un, el Journal of Radio Studies, que té molt bona pinta. En el darrer número hi ha un article que es titula “Què li passa a la nostra audiència?”. O sigui que ara toca sessió de psicoanàlisi per a radiodifusors… (to be continued)

(foto de http://visitsunderland.com)

Ja hem acabat. Maleta tancada i portàtil a punt. Aquest dilluns marxo cap a Sunderland, al nord-est d’Anglaterra. Hi passaré tot l’abril en una estada de recerca, amb beca de l’AGAUR, per treballar en la meva tesi sobre el podcàsting. M’espera una ciutat que no conec encara però que, d’entrada, em fa pensar força amb Bilbao, de passat industrial i en fase de reconversió. Ubicada en un dels extrems d’una regió, “North East England“, més a prop d’Escòcia que de Londres, i no potser no només per una qüestió geogràfica. Ja ho anirem descobrint.

A la Universitat de Sunderland treballaré amb la gent del Centre for Research in Media and Cultural Stuies, especialment amb Richard Berry, autor del magnífic article “Will the iPod kill the radio star?“. Amb Sunderland com a base d’operacions, tinc previst fer algunes escapades, a Leeds i Londres, principalment, per fer algunes entrevistes a acadèmics i professionals. Som-hi, doncs!

Primera experiència com a blocaire convidat, a can edp. Aprofito el debut en el crossblogging per parlar de l’experiència que he tingut aquest trimestre amb l’assignatura Nous Formats Digitals a la UIC, que ha sigut força, digem-ne, 2.0. Gràcies per convidar-me, Eduard!

Escoltar Joaquim M. Puyal és un plaer. D’entrada, per la seva gran capacitat comunicativa, pel seu domini de l’expressió oral i del català. Però també perquè les seves cròniques transcendeixen el terreny esportiu i s’endinsen en el relat social i cultural.

Fa uns dies, amb motiu de l’Atlètic de Madrid-Barça de lliga, Puyal va regalar a l’audiència uns d’aquells moments radiofònics que van directament a la meva fonoteca particular: un relat del seu viatge en TGV, amb candidat presidencial inclòs (podeu buscar-lo a la web de les seves transmissions). Vicent Partal Va parlar-ne al seu bloc (”Quan Puyal fa de Pla“) i ara, l’AVUI ens dóna l’oportunitat de llegir la transcripció del fragment (pp. 38 i 39, en pdf).

Llegeixo el text i m’imagino en Puyal parlant, però no és el mateix. Em falten els sons, els matisos, les inflexions, la prosòdia… Ara bé, la lectura també és enriquidora i ens ofereix moltes possibilitats: aturar-nos en la riquesa del vocabulari, rumiar l’elecció de les paraules, disfrutar amb la descripció de l’escenari, visualitzar els personatges… M’ha sorprès trobar-ho al diari. Tant de bo que no sigui només un episodi puntual i podem tornar a llegir Joaquim M. Puyal. L’espai català de comunicació no va precisament sobrat de figures del seu nivell.

La Girosfera ja s’ha posat en marxa. És una conseqüència més de les jornades de la Catosfera, que s’han convertit en una mena de catapulta de projectes i il·lusions. Divendres vam fer la primera trobada/sopar de la Girosfera, que va ser realment engrescadora. Vaig sortir-ne amb una sensació d’enriquiment personal molt agradable i el convenciment que en sorgiran iniciatives ben interessants.

Algunes cròniques:

• Eduard Díaz: Sopar girosfèric
• Miquel Serrabassa: Apunts d’un sopar i Les fotos de la reunió-sopar girosfèric
• Camil Ros: La girosfera surt de l’esfera
• Eduard Batlle: Girosfera
• David Rodríguez: Girosfera a tot gas
• Francec Lamora: Girosfera: motors en marxa
• Francesc Grau: Donem el tret de sortida al col·lectiu gironí 2.0
• Miquel Duran: Reflexions girosfèriques (reals o imaginàries)
• José Antonio Donaire: Girosferitzant
• Trina Milan: Girosfera
• Albert Simó: Lo soparillo de la girosfera

És qüestió d’adaptar-se al present. Això explica el pas que acaba de fer el Grup Enciclopèdia Catalana: ha posat la Gran Enciclopèdia Calana (sí, aquells volums de color verd que hi ha a les estanteries de moltes llars del país) a Internet i amb un accés totalment obert.

Neix l’Enciclopèdia, amb 270.000 documents i l’objectiu d’arribar a 575.000. A més, amb una oferat multimèdia, ja que confien arribar a oferir 50.000 fotos, 2.000 dibuixos, 2.000 mapes i 1.500 vídeos en el termini de 3 anys. El GREC ha mantingut durant una dècada el servei de la Hiperenciclopèdia, però era una pàgina d’accés lliure només per a escoles, biblioteques i funcionaris, mentre que la resta havíem de pagar.

De cara al futur, l’aspecte més interessant és la voluntat d’obrir l’Enciclopèdia a les aportacions dels usuaris, a banda de les constants actualitzacions. Es vehicularà a través del bloc de l’Enciclopèdia i, segons diu la notícia de l’AVUI,

“totes les propostes seran tingudes en compte, però només s’incorporaran després de passar un filtre lingüístic i de continguts. En els casos de col·laboracions importants, es farà constar l’autoria”.

Aquest projecte em fa pensar de seguida en la Wikipedia (Viquipèdia, en la versió en català), com també la tenen molt present els mateixos responsables de l’Enciclopèdia, com el seu director editorial, Jesús Giralt:

“Volem donar més garanties que altres productes enciclopèdics que existeixen a internet”, diu Giralt en referència a obres com la Viquipèdia: “L’Enciclopèdia no té una estructura per agregació, sinó un ordre lògic, un equilibri temàtic i el rigor com a divisa”.

Una aposta pel rigor i la qualitat. Haurem d’esperar, però, a veure com s’aplica la interacció amb el públic.

Segons la consultora eMarketer, la resposta és clarament que sí. Als Estats Units, estima una audiència d’uns 18 milions i mig de persones el 2007 i preveu 65 milions d’oients de podcasts per al 2012. Una altra dada interessant: pronostica que en aquets 5 anys, la inversió publicitària en podcàsting passarà de 165 milions de dòlars a 435 milions.

[via Hear 2.0]