toni sellas .cat

Emocionant. Crec que és la paraula que s’ajusta més a les dues hores de conversa d’en Lluís Llach a El Matí de Catalunya Ràdio. El mateix Antoni Bassas, en acomiadar el programa, ha assegurat que havia estat un dels “més excepcionals” que ha viscut al capdavant d’aquest espai. Hi ha hagut temps per a molts temes, records, emocions i convidats. Personalment, em quedo amb tres impactes: els missatges dels oients, el record a Miquel Martí i Pol i el comiat final amb en Lluís Llach al piano i cantant Tinc un clavell per tu. I de la presència del personatge, aquests detalls: la proximitat amb la gent, la tendresa i la humilitat. També he volgut guardar algunes frases:

- “L’Empordà és el país de què parlaven els grecs i que no tenien”.

- “Em vull donar l’oportunitat de canviar de vida”.

- “El que deixo definitivament és la carrera artística”.

- “Aquest és el meu poble, no només de naixement sinó de voluntat” (parlant de Verges).

- “No he viscut mai per cantar; cantar m’ajudava a viure.

- “Quan s’acaba un concert, s’obren les llums i veus com et mira la gent, això és un acte d’amor immens”.

Aquest vespre seré al penúltim concert. Al migdia, quan tornava cap a casa, tenia la sensació d’estar vivint un moment d’aquells que amb el temps s’incorporen a la memòria col.lectiva d’un país. (Si voleu veure’n més fotos, n’he fet un set a Flickr).

Acabo de penjar el primer episodi del podcast del cabòries digitals. Podeu visitar la pàgina del podcast per trobar-ne tota la informació i el feed exclusiu del podcast. Si ho voleu, també us podeu descarregar directament l’mp3 o escoltar-lo amb el player incorporat en aquesta entrada. Que vagi de gust.

Com ja hem comentat en anteriors anotacions, els mitjans tradicionals s’interessen ben aviat pel podcasting i van incoporant aquesta nova eina a la seva oferta de continguts a Internet. D’entre els media, el podcasting manté una especial relació amb la ràdio, el mitjà que en principi li seria més pròxim (en defintiva, parlen el mateix llenguatge, el de la comunicació sonora). Una relació que a mi m’agrada definir, utilitzant terminologia anglesa, de “wait and see”. Per què? Doncs perquè, d’una banda, el podcasting competeix amb la ràdio per característiques i per continguts. Però d’una altra, suposa una oportunitat per a les empreses radiofòniques per ampliar i millorar la seva oferta.

Fins ara, les emissores de ràdio oferien els seus continguts a la Xarxa per tres vies: en directe, per streaming o per descàrrega manual. El podcasting els permet que el procés sigui automàtic, alhora que facilita una major fragmentació de l’oferta. Per les seves característiques, el podcasting té alguns punts forts davant la ràdio:

- Trenca la dictadura de l’horari i de la graella de programació.
- L’usuari té més autonomia i control en l’audició.
- Facilita la mobilitat.
- Més especialització i, com a conseqüència, generació de nano audiències.
- Possiblitat de formats més experimentals.

Davant d’això, què fan les emissores tradicionals? La majoria es limiten a utilitzar la tecnologia del podcasting per ampliar les opcions de l’oient… perquè escolti allò que ja pot escoltar per les ones. És evident que això millora el producte perquè dóna més autonomia al receptor. Si ens fixem, per exemple, en els podcasts de Catalunya Ràdio, veurem que les possibilitats d’elecció són moltes, de tal manera que l’oient pot triar de forma més detallada allò que li interessa. Quant als continguts, en canvi, no suposa cap novetat. Ara bé, tant en aquest cas com, per exemple, en el de la Cadena SER, les empreses radiofòniques estudien l’opció de generar continguts específics com a podcasts, segons he pogut confirmar en converses amb alguns dels seus responsables. El dia que això sigui una realitat, el binomi ràdio-podcasting farà un salt endavant.

De la relació entre podcasting i ràdio us recomano l’article del professor de la Universitat de Sunderland, Richard Berry, amb un títol ben explícit: Will the iPod Kill the Radio Star? (pdf, 117 kb).

Els mitjans tradicionals reaccionen aviat a l’aparició del podcasting, especialment en els països anglosaxons. La via d’entrada és la ràdio. El setembre del 2004, Rob i Dana Greenlee incorporen la sindicació via RSS al seu show radiofònic Web Talk Radio, un programa que s’emet a través d’una desena d’emissores nord-americanes. Unes setmanes després, a l’octubre, altres emissores dels Estats Units comencen a apostar per aquesta via. Tot i això, el primer impuls important que rep el podcasting des dels media el protagonitzen les emissores de les corporacions públiques, com la BBC al Regne Unit, la CBC al Canadà o les emissores associades a la NPR nord-americana, que entre finals del 2004 i la primera meitat del 2005 desenvolupen importants projectes de podcasts.

Dos anys després, ara la majoria de grups mediàtics han inclòs el podcasting com a via de distribució dels seus continguts. Però la capacitat d’aprofitar aquesta nova eina varia molt d’uns mitjans a uns altres. I penso que, curiosament, és la premsa escrita la que ara per ara n’ha sabut treure més profit, perquè, per la seva mateixa naturalesa, ha hagut de buscar continguts nous, ha hagut de crear, per introduir-se en el món dels podcasts. Dedicaré les pròximes entrades d’aquest blog a comentar l’ús del podcasting en els diferents sectors mediàtics.

Hola. Aquest és el primer post del cabòries digitals, només una prova. Benvinguts.