toni sellas .cat

Mònica Terribas és la nova directora de TV3 i Oleguer Sarsanedas continua com a director de Catalunya Ràdio. Ho celebro. De fet, estic sorprès, perquè tal com ha anat tot el procés del nou Consell de la CCMA, temia un altre tipus de decisió. Confio en la professionalitat, rigor, passió per la feina i visió de país de la Mònica Terribas perquè doni un nou impuls a TVC. I me n’alegro que aquells que no la volien fora, com el diputat socialista Manuel Mas, no se n’hagin sortit.

En el cas de la ràdio, celebro que el projecte que l’Oleguer Sarsanedas i el seu equip pugui tenir continuïtat. Ell em sembla un intel·lectual al capdavant de la ràdio nacional de Catalunya i una persona que té el mitjà al cap. Tinc una conversa amb Sarsanedas gravada de fa un parell de mesos, per a la tesi. Ara que sé que té continuïtat, la publicaré el podcast, perquè pugueu escoltar la seva visió de present i futur.

* Alguns articles o entrades interessants sobre aquest tema:

• Saül Gordillo: Mònica Terribas directora de TV3, una gran notícia
• Trina Milán (Platxèria): Mònica Terribas, directora de TV3
• Desclot (AVUI): Pòquer d’asos
• Editorial de El Periódico: Nou aire per a TV3 i Catalunya Ràdio
• Mail obert de Vicent Partal (Vilaweb): Mònica Terribas

(foto de http://visitsunderland.com)

Ja hem acabat. Maleta tancada i portàtil a punt. Aquest dilluns marxo cap a Sunderland, al nord-est d’Anglaterra. Hi passaré tot l’abril en una estada de recerca, amb beca de l’AGAUR, per treballar en la meva tesi sobre el podcàsting. M’espera una ciutat que no conec encara però que, d’entrada, em fa pensar força amb Bilbao, de passat industrial i en fase de reconversió. Ubicada en un dels extrems d’una regió, “North East England“, més a prop d’Escòcia que de Londres, i no potser no només per una qüestió geogràfica. Ja ho anirem descobrint.

A la Universitat de Sunderland treballaré amb la gent del Centre for Research in Media and Cultural Stuies, especialment amb Richard Berry, autor del magnífic article “Will the iPod kill the radio star?“. Amb Sunderland com a base d’operacions, tinc previst fer algunes escapades, a Leeds i Londres, principalment, per fer algunes entrevistes a acadèmics i professionals. Som-hi, doncs!

Escoltar Joaquim M. Puyal és un plaer. D’entrada, per la seva gran capacitat comunicativa, pel seu domini de l’expressió oral i del català. Però també perquè les seves cròniques transcendeixen el terreny esportiu i s’endinsen en el relat social i cultural.

Fa uns dies, amb motiu de l’Atlètic de Madrid-Barça de lliga, Puyal va regalar a l’audiència uns d’aquells moments radiofònics que van directament a la meva fonoteca particular: un relat del seu viatge en TGV, amb candidat presidencial inclòs (podeu buscar-lo a la web de les seves transmissions). Vicent Partal Va parlar-ne al seu bloc (”Quan Puyal fa de Pla“) i ara, l’AVUI ens dóna l’oportunitat de llegir la transcripció del fragment (pp. 38 i 39, en pdf).

Llegeixo el text i m’imagino en Puyal parlant, però no és el mateix. Em falten els sons, els matisos, les inflexions, la prosòdia… Ara bé, la lectura també és enriquidora i ens ofereix moltes possibilitats: aturar-nos en la riquesa del vocabulari, rumiar l’elecció de les paraules, disfrutar amb la descripció de l’escenari, visualitzar els personatges… M’ha sorprès trobar-ho al diari. Tant de bo que no sigui només un episodi puntual i podem tornar a llegir Joaquim M. Puyal. L’espai català de comunicació no va precisament sobrat de figures del seu nivell.

La Vanguardia publica avui un cara a cara entre Xavier Bosch i Jordi Basté, sota el testimoni de Joaquim Roglan (pdf, 243Kb). És la imatge del relleu al capdavant del magazín matinal de RAC1. Quan arribi el setembre, parlarem amb més detall de la nova temporada i de les novetats radiofòniques. Ara només vull deixar l’entrevista en aquesta entrada perquè la llegiu i, si voleu, la comenteu. Conec bé com funcionen els rumors de passadís dins d’una emissora de ràdio i la facilitat amb què s’escampen. Per això mateix no faré cap hipòtesi sobre els motius del canvi; i com que no tinc la versió personal dels protagonistes, em remeto al cara a cara de La Vanguardia.

A la UIC acabem el trimestre i ens trobem de ple en període d’exàmens. En el meu cas, estic pendent que els alumnes de l’assignatura Aula de Creació Radiofònica entreguin la pràctica final: un episodi de ficció per a la ràdio. M’agrada aquesta assignatura, perquè em permet treballar els gèneres de ficció. Sóc conscient, però, que el meu discurs va contracorrent, perquè critica una oferta radiofònica que depèn massa de l’actualitat informativa, fins i tot quan es fa entreteniment. Per això celebro que Catalunya Ràdio aposti pels dramàtics, aquest estiu. Serà una radionovel·la, 39+1, basada en l’obra homònima de la periodista i escriptora, Sílvia Soler. Com podeu llegir a la nota de premsa oficial de l’emissora (pdf, 1.0Mb), Catalunya Ràdio ja ha emès anteriorment altres adaptacions, però en aquest cas la novetat és que es tracta d’una novel·la actual, una història del segle XXI. Té bona pinta i hi ha bons professionals al darrera. Ara el repte és que, a banda de la trama, el producte sonor també sigui del segle XXI. Si se’n surten, penso que el següent pas hauria de ser crear un dramàtic específic per a la ràdio, que vagi més enllà d’una adaptació. En tot cas, aquest estiu tenim una possibilitat de cita amb un gènere que torna, la radionovel·la. De dilluns a divendres, a dos quarts de dues del migdia.

L’Associació per a la Investigació dels Mitjans de Comunicació (AIMC) ha fet públiques aquesta setmana les dades de l’Estudi General de Mitjans (EGM) corresponents a la primera onada del 2007 (pdf). I un cop més, siguin quines siguin les xifres, tots guanyen, si fem cas de com els mitjans ens venen els resultats. Ho comenta amb encert el periodista Santi Nolla en un article a la secció Diàleg de l’AVUI. Sempre he pensat que l’EGM radiofònic val més agafar-lo amb una certa prudència, tot i que pugui apuntar tendències. Per exemple, aquestes de Catalunya Ràdio que destaca El Periódico, des de la seva perspectiva. D’una banda hi ha un problema d’univers i d’especificitat del mercat radiofònic català. I de l’altre, el condicionant que aquesta és l’eina que necessiten els comercials. En definitiva, cal un punt d’escepticisme. Ho corroboren dos estudis que en va fer el col.lectiu Contrastant ja fa temps: un és del 2001 i l’altre, del 2006. La realitat estudiada ha canviat, però els resultats de l’anàlisi no han perdut vigència.

Ona Catalana ja forma part de la història de la ràdio del nostre país. Avui l’han enterrada definitivament, amb la presentació del projecte que la substitueix: ONA fm, amb l’acotació “esport & diversió” (cal posar-hi “&”? per què no una senzilla “i”?). Aquest és el destí que el grup PRISA ha donat als retalls que quedaven d’Ona Catalana. A partir de dilluns, diada de Sant Jordi, serà una oferta radiofònica que combinarà esport i entreteniment, dirigida a un públic d’entre 25 i 44 anys, segons ha explicat el seu director, Josep M. Girona. I serà “100% en català”. És curiós que hagin d’insistir-hi tant; potser perquè no ha passat el mateix amb altres antigues freqüències d’Ona Catalana? Del nou projecte, ja tindrem temps de parlar-ne i d’escoltar-lo. Avui només volia dir adéu a una aposta per una ràdio de proximitat i de país en la qual vaig viure sis anys apassionants de la meva trajectòria professional. Ah, i recordar que de les més de 20 freqüències que va tenir el grup Ona Catalana-Ona Música, aquesta nova ONA fm en manté 13, algunes de les quals corresponen a emissores històriques com Ràdio Ripoll o Ràdio Pirineus (també hi inclouen la de Ràdio Olot, però ho dubto). La resta, ja fa temps que PRISA les va anar repartint entre les seves emissores en funció de què li interessava a la zona de cobertura corresponent. Llavors va morir també una altra històrica de les comarques gironines, Ràdio Costa Brava.

Emocionant. Crec que és la paraula que s’ajusta més a les dues hores de conversa d’en Lluís Llach a El Matí de Catalunya Ràdio. El mateix Antoni Bassas, en acomiadar el programa, ha assegurat que havia estat un dels “més excepcionals” que ha viscut al capdavant d’aquest espai. Hi ha hagut temps per a molts temes, records, emocions i convidats. Personalment, em quedo amb tres impactes: els missatges dels oients, el record a Miquel Martí i Pol i el comiat final amb en Lluís Llach al piano i cantant Tinc un clavell per tu. I de la presència del personatge, aquests detalls: la proximitat amb la gent, la tendresa i la humilitat. També he volgut guardar algunes frases:

- “L’Empordà és el país de què parlaven els grecs i que no tenien”.

- “Em vull donar l’oportunitat de canviar de vida”.

- “El que deixo definitivament és la carrera artística”.

- “Aquest és el meu poble, no només de naixement sinó de voluntat” (parlant de Verges).

- “No he viscut mai per cantar; cantar m’ajudava a viure.

- “Quan s’acaba un concert, s’obren les llums i veus com et mira la gent, això és un acte d’amor immens”.

Aquest vespre seré al penúltim concert. Al migdia, quan tornava cap a casa, tenia la sensació d’estar vivint un moment d’aquells que amb el temps s’incorporen a la memòria col.lectiva d’un país. (Si voleu veure’n més fotos, n’he fet un set a Flickr).

Acabo de penjar el primer episodi del podcast del cabòries digitals. Podeu visitar la pàgina del podcast per trobar-ne tota la informació i el feed exclusiu del podcast. Si ho voleu, també us podeu descarregar directament l’mp3 o escoltar-lo amb el player incorporat en aquesta entrada. Que vagi de gust.

Com ja hem comentat en anteriors anotacions, els mitjans tradicionals s’interessen ben aviat pel podcasting i van incoporant aquesta nova eina a la seva oferta de continguts a Internet. D’entre els media, el podcasting manté una especial relació amb la ràdio, el mitjà que en principi li seria més pròxim (en defintiva, parlen el mateix llenguatge, el de la comunicació sonora). Una relació que a mi m’agrada definir, utilitzant terminologia anglesa, de “wait and see”. Per què? Doncs perquè, d’una banda, el podcasting competeix amb la ràdio per característiques i per continguts. Però d’una altra, suposa una oportunitat per a les empreses radiofòniques per ampliar i millorar la seva oferta.

Fins ara, les emissores de ràdio oferien els seus continguts a la Xarxa per tres vies: en directe, per streaming o per descàrrega manual. El podcasting els permet que el procés sigui automàtic, alhora que facilita una major fragmentació de l’oferta. Per les seves característiques, el podcasting té alguns punts forts davant la ràdio:

- Trenca la dictadura de l’horari i de la graella de programació.
- L’usuari té més autonomia i control en l’audició.
- Facilita la mobilitat.
- Més especialització i, com a conseqüència, generació de nano audiències.
- Possiblitat de formats més experimentals.

Davant d’això, què fan les emissores tradicionals? La majoria es limiten a utilitzar la tecnologia del podcasting per ampliar les opcions de l’oient… perquè escolti allò que ja pot escoltar per les ones. És evident que això millora el producte perquè dóna més autonomia al receptor. Si ens fixem, per exemple, en els podcasts de Catalunya Ràdio, veurem que les possibilitats d’elecció són moltes, de tal manera que l’oient pot triar de forma més detallada allò que li interessa. Quant als continguts, en canvi, no suposa cap novetat. Ara bé, tant en aquest cas com, per exemple, en el de la Cadena SER, les empreses radiofòniques estudien l’opció de generar continguts específics com a podcasts, segons he pogut confirmar en converses amb alguns dels seus responsables. El dia que això sigui una realitat, el binomi ràdio-podcasting farà un salt endavant.

De la relació entre podcasting i ràdio us recomano l’article del professor de la Universitat de Sunderland, Richard Berry, amb un títol ben explícit: Will the iPod Kill the Radio Star? (pdf, 117 kb).