toni sellas .cat

Estic fent neteja al bloc i al podcast, mentre rumio alguns canvis a mig termini. Entres les coses que he pulit, hi ha els feeds corresponents. N’he eliminat els inicials i només mantinc públics els de feedburner:

• feed del bloc tonisellas.cat: http://feeds.feedburner.com/tonisellas
• i aquest és el nou feed del podcast connectant els punts: http://feeds.feedburner.com/tonisellas_podcast

A banda d’això, també compto amb una nova adreça de correu electrònic, per si us voleu posar en contacte amb mi (també podeu fer-ho a través del formulari que hi ha a la pestanya “contacte”). És info[arroba]tonisellas.cat. Del canvi de nom del podcast en parlaré quan pengi un nou episodi, però ho explico a la pàgina informació.

Ja sóc a casa, després d’un mes intens a Sunderland. Moltes hores davant l’ordinador, bona bibliografia, bons journals, entrevistes interessants… N’he penjat algunes fotos en aquest set de Flickr. Tornem a la quotidianitat.

Sunderland s’estén a banda i banda del riu Wear, al qual ha estat íntimament vinculada al llarg de la seva història. Durant molts anys, la ciutat ha viscut de l’impuls de la indústria naval i de les mines de carbó, fins que van anar tancant a finals del segle passat. També hi ha sigut important l’artesania del vidre. Aquests pols econòmics, de fet, tenen els seu origen en les mateixes arrels que la ciutat.

Tot i que hi ha constància que la zona va ser habitada fins i tot abans de l’època romana, el cas és que es considera que Sunderland neix el segle VII, en temps dels anglosaxons, descendents de germànics i habitants de l’est de les illes britàniques. El noble Benedict Biscop, amb finançament del rei Guifré de Northumbia, va fundar-hi el monastir de St Peters, que juntament amb el de St Pauls, una mica més al nord, formaven l’abadia de Wearmouth-Jarrow com una unitat. Aquest monestir va ser un prestigiós nucli de producció literària i d’educació, i d’aquí va sortir el Còdex Amiantus, l’exemplar més antic que es conserva de la Biblia en llatí vulgar. També va ser la porta d’entrada de l’art del vidre i l’escenari on, uns anys més tard, Beda el Venerable (o Sant Beda) va escriure Historia ecclesiastica gentis Anglorum, obra que li va valer el sobrenom de “pare de la història d’Anglaterra“. Sunderland és una ciutat orgullosa d’aquest llegat i el promociona com un dels seus valors.

Football is something of a religion in sports-mad Sunderland and the 49,000 seat Stadium of Light could almost be considered its cathedral

És a dir, que per a la gent de Sunderland, el futbol és una mena de religió i la catedral té un nom: Stadium of Light. És el camp del Sunderland FC. Els Black Cats tenen un estadi bonic i impressionant. De fora no promet gran cosa, més enllà de les estructures metàl·liques que el coronen, però per dins és un escenari atractiu, si t’agrada el futbol i especialment si tens interès en la seva dimensió social. Podeu veure-ho en aquesta galeria de la BBC.

La gent de Sunderland viu l’equip amb passió i el seu blanc-i-vermell es veu sovint pel carrer. Al camp, però, són força tranquils si ho comparem amb l’estereotip que tenim dels estadis anglesos. El club, mentrestant, lluita per mantenir-se a la Premier (per cert, que oficialment és la Barcklays Premier League), amb el lideratge del seu tècnic, l’ex-capità del ManU, Roy Keane (es veu que com a entrenador té el mateix caràcter que tenia com a futbolista, uf!). I aquest dissabte hi ha un derbi apassionant a la ciutat veÏna: Newcastle-Sunderland. Només 3 punts separen The Magpies de The Black Cats: les garses contra els gats negres.

Avui ha tornat el sol, a Sunderland. Fa fresca, però. És clar que això deu ser cosa de la meva pell mediterrània, perquè la gent d’aquí… Ahir, mentre jo anava amb tres pisos de roba, hi havia uns nens que jugaven a futbol en un tros de gespa amb màniga curta! Són d’una altra pasta. Es veu que a Londres en tenen un concepte ben pejoratiu, de la gent del nord. A mi em semblen durs, rústecs, però força amables quan hi vas entrant poc a poc.

A Sunderland hi viuen unes 195.000 persones, que arriben a 280.000 amb la seva àrea metropolitana, segons el cens de 2001. No és una ciutat molt gran, però sí força extensa. Si més no, aquesta és la impressió que en tinc des de l’habitació de la residència. Es veuen barriades disseminades arreu, totes fetes a base de casetes arrenglerades, de planta baixa i pis, i totes amb la seva sortida a la part del darrera. A la ciutat deu haver-hi una desena de blocs de pisos alts, com a molt. La resta, tot planer. Ara, el centre és petit i el pots fer caminant amb facilitat. La ciutat s’estén a banda i banda del riu Wear, que li dóna personalitat, i en un tram de costa amb les platges de Roker i Seaburn. És una ciutat en transició, d’un passat basat sobretot en la indústria naval i en l’artesania vidriera, cap a un model basat en noves ofertes d’oci i cultura. El Sunderland Empire, el Sunderland Museum & Winter Gardens i el National Glass Centre són alguns dels seus punts forts, en el context de la regió del North East England.

Vaig arribar a Sunderland fa una setmana. M’havien insistit que m’abrigués, que m’endugués bufanda, gorra, paraigües… Anava preparat per al fred, la pluja i el vent, però noi, no comptava amb la neu. Sí, neu a l’abril. Ahir va nevar tot el dia i aquest matí, quan m’he llevat pensant que ja hauria passat, tot era blanc: els carrers, els jardins, les teulades, tot! He remirat el calendari: 7 d’abril. Es veu que aquest sempre és un mes força mogut, a Anglaterra, però he llegit al diari que no nevava així, a aquestes alçades d’any, des del 1989! Després he mirat el mapa, i resulta que si fem una línia recta des de Sunderland cap a l’est, travessant el Mar del Nord, arribem fins a Copenhaguen, la capital de Dinamarca.

El dia, però, s’ha anat aclarint i al migdia ja he pogut baixar a la universitat sense risc de patinar o de fotre’m alguna clatellada… En només una setmana hem tingut de tot, pel que fa al temps: sol, calor, fred, pluja, calamarsa i neu. Què més vols? Sort que les distàncies són curtes i que el metro/ferrocarril no fa com la Renfe, que quan plou una mica ja hi som. En fi, que quan torni haurem d’anar a passejar una estona pel Port-Bo, per recuperar el sol i el Mediterrani. No sé si en som prou conscients de la sort que tenim de viure on vivim…

Avui és el meu tercer dia a Sunderland i em sembla que ja puc dir que estic situat. No ha sigut gens difícil, de fet, perquè és una ciutat que amb quatre estacions de metro en fas prou per anar de de banda a banda del centre i que et permet recórrer el nucli històric a peu tranquil·lament (mapa, amb ubicació dels punts principals). Vaig arribar dilluns a quarts de deu del matí a l’aeroport de Newcastle. Dues hores i vint minuts de vol des de Girona, que em vaig passar dormint (la nit havia sigut una mica moguda amb els nens…). De Newcastle a Sunderland, una hora en metro. Bé, en diuen metro, però és una mena de Ferrocarrils de la Generalitat, però en vell. Un viatge força agradable, amb paisatges plans i verds, bestiar pasturant, passant per Newcastle i arribant a Sunderland en un darrer tram prop del mar (la zona, a Google maps).

Un cop aquí, vaig arribar-me fins a la residència on visc, Clanny House (aquí, amb visita virtual inclosa), situada entre dos barris dels afores, Millfield i Pallion. És una bona ubicació, prou lluny del centre com per tenir una personalitat diferent però a només uns minuts en metro. La residència és un complex de blocs de pisos, però d’un estil ben diferent al de les construccions que veiem per casa nostra. Estic en un bloc amb quatre plantes, dues habitacions i un bany per pis, vuit persones en total i cuina comunitària. De fet, però, estic pràcticament sol, perquè els estudiants són de vacances de primavera. Per ara només hi he coincidit amb un noi de Nigèria, en Kissi (no sé si ho escric bé), que estudia Business Management. És al darrer curs i té previst tornar al seu país quan acabi.

Ahir ja vaig cuinar. M’havien recomanat anar a comprar al súper i tenia localitzats un Tesco i un Aldi. Aquest segon em queda més a prop del pis (bé, estudi), però per a la compra grossa he anat al Tesco, que surt molt bé de preu, sobretot si compres la seva marca. Esmorzo i sopo a la residència i dino a la universitat. Avui, una sopa, un arròs blanc amb salsa de tomata, pa i aigua, 2,65 lliures (uns 3,5 €), està molt bé. Ara ja torno a ser a la biblioteca. Durant el matí he començat a buidar bibliografia i ara faig un cop d’ull als journals. N’he trobat un, el Journal of Radio Studies, que té molt bona pinta. En el darrer número hi ha un article que es titula “Què li passa a la nostra audiència?”. O sigui que ara toca sessió de psicoanàlisi per a radiodifusors… (to be continued)

La Girosfera ja s’ha posat en marxa. És una conseqüència més de les jornades de la Catosfera, que s’han convertit en una mena de catapulta de projectes i il·lusions. Divendres vam fer la primera trobada/sopar de la Girosfera, que va ser realment engrescadora. Vaig sortir-ne amb una sensació d’enriquiment personal molt agradable i el convenciment que en sorgiran iniciatives ben interessants.

Algunes cròniques:

• Eduard Díaz: Sopar girosfèric
• Miquel Serrabassa: Apunts d’un sopar i Les fotos de la reunió-sopar girosfèric
• Camil Ros: La girosfera surt de l’esfera
• Eduard Batlle: Girosfera
• David Rodríguez: Girosfera a tot gas
• Francec Lamora: Girosfera: motors en marxa
• Francesc Grau: Donem el tret de sortida al col·lectiu gironí 2.0
• Miquel Duran: Reflexions girosfèriques (reals o imaginàries)
• José Antonio Donaire: Girosferitzant
• Trina Milan: Girosfera
• Albert Simó: Lo soparillo de la girosfera

Avui fa un any que vaig obrir aquest bloc. Vaig fer-ho amb una senzilla entrada de prova, una salutació. Uns dies després, el 21 de gener del 2007, vaig publicar la primera anotació amb contingut, en la qual explicava l’objectiu inicial del cabòries digitals. Va néixer com una eina per a la meva assignatura de Nous Formats Digitals a la UIC, però després va esdevenir el meu bloc personal per parlar de temes relacionats amb el periodisme i la comunicació. Uns mesos després vaig començar el podcast.

Aquest primer any del cabòries el podem resumir amb algunes dades, com ara 14.545 visites, 75 entrades i 358 comentaris, així com els 2.325 missatges de spam aturats per Akismet. Curiosament, el dia amb més visites va ser el 26 de març, una jornada en què no havia fet cap entrada al bloc. He deduït que derivaven de les anotacions anteriors sobre el comiat de Lluís Llach (1 i 2) i de la foto que li havia fet durant l’especial de El Matí de Catalunya Ràdio a Verges (citada a Un bloc sobre Lluís Llach). Són xifres modestes, però n’estic prou content, en un context força farcit amb la tesi i les classes (i la condició de pare, és clar). Però més enllà d’això, el cabòries digitals m’ha donat l’oportunitat de conèixer persones molt interessants, ja sigui de forma virtual o presencial. Aquesta és la principal satisfacció, per l’enriquiment personal que suposa.