toni sellas .cat

És qüestió d’adaptar-se al present. Això explica el pas que acaba de fer el Grup Enciclopèdia Catalana: ha posat la Gran Enciclopèdia Calana (sí, aquells volums de color verd que hi ha a les estanteries de moltes llars del país) a Internet i amb un accés totalment obert.

Neix l’Enciclopèdia, amb 270.000 documents i l’objectiu d’arribar a 575.000. A més, amb una oferat multimèdia, ja que confien arribar a oferir 50.000 fotos, 2.000 dibuixos, 2.000 mapes i 1.500 vídeos en el termini de 3 anys. El GREC ha mantingut durant una dècada el servei de la Hiperenciclopèdia, però era una pàgina d’accés lliure només per a escoles, biblioteques i funcionaris, mentre que la resta havíem de pagar.

De cara al futur, l’aspecte més interessant és la voluntat d’obrir l’Enciclopèdia a les aportacions dels usuaris, a banda de les constants actualitzacions. Es vehicularà a través del bloc de l’Enciclopèdia i, segons diu la notícia de l’AVUI,

“totes les propostes seran tingudes en compte, però només s’incorporaran després de passar un filtre lingüístic i de continguts. En els casos de col·laboracions importants, es farà constar l’autoria”.

Aquest projecte em fa pensar de seguida en la Wikipedia (Viquipèdia, en la versió en català), com també la tenen molt present els mateixos responsables de l’Enciclopèdia, com el seu director editorial, Jesús Giralt:

“Volem donar més garanties que altres productes enciclopèdics que existeixen a internet”, diu Giralt en referència a obres com la Viquipèdia: “L’Enciclopèdia no té una estructura per agregació, sinó un ordre lògic, un equilibri temàtic i el rigor com a divisa”.

Una aposta pel rigor i la qualitat. Haurem d’esperar, però, a veure com s’aplica la interacció amb el públic.

M’agrada el discurs que ha fet Quim Monzó en l’acte inaugural de la Fira del llibre de Frankfurt (pdf, 482 kb). Juga amb el cerimonial per donar-li la volta i convertir el discurs en un conte sobre un autor que rep, precisament, la proposta de fer el discurs inaugural. És un text que amb ironia i subtilesa exposa la importància històrica de la literatura catalana. Podeu llegir-lo en l’enllaç anterior, però vull destacar-ne alguns fragments:

• “Les llengües i les literatures no haurien de rebre mai el càstig de les estratègies geopolítiques, però el reben ben fort. Per això el sorprèn que un muntatge com aquest —la Fira de Frankfurt, dedicada a la gran glòria de la indústria editorial— hagi decidit convidar una cultura amb una literatura desestructurada, repartida entre diversos Estats en cap dels quals és llengua realment oficial (encara que n’hi hagi un i mig que ho proclamin; sempre i quan aquesta proclamació no molesti els turistes, els esquiadors de pas o els repartidors de butà)”.
• “A més de la sensació de perplexitat, el personatge del nostre conte té una sensació de justícia”.
• “(…) la literatura catalana és, clarament, una de les pedres fundacionals de la cultura europea. Cap literatura sense Estat d’aquesta Europa (que ara diuen que construïm entre tots), no ha estat ni és tan sòlida, tan dúctil i tan continuada”.
• “Encara més: ¿cal dir res en concret? Els polítics són grans malabaristes, i per això els seus discursos són exemplars: plens de paraules-comodins que, amb gran mestria —per quedar com a gent responsable—, apliquen en el moment just encara que, de fet, siguin fum i prou”.

[via: Vilaweb]

M’agraden els articles d’en Josep Maria Espinàs perquè té la fascinant capacitat de dir coses ben interessats, d’exposar idees brillants, d’una manera aparentment senzilla. Com a lector, rebo el seu discurs amb fluïdesa, com el d’un amic amb qui fem petar la xerrada al cafè de la plaça. I m’agrada el seu sentit comú. Avui en tenim un altre exemple en la seva columna de El Periódico, que titula “L’epidèmia de la ‘milloritis‘”. En resum, que en el periodisme hi ha massa preguntes generalitzadores; preguntes que generen respostes igualment generalitzadores i, per tant, injustes. Val la pena llegir l’article. Potser ens ajudarà a aturar-nos una mica més abans de preguntar i/o de respondre.

Si has escrit un llibre però no aconsegueixes publicar-lo, potser et pots plantejar penjar-lo als directoris de podcasts en format sonor. Segons publica The New York Times, aquesta estratègia ja ha donat bons resultats a alguns autors nord-americans.

[via PodcastingNews]

Hola. Aquest és el primer post del cabòries digitals, només una prova. Benvinguts.